29 de desembre de 2007

On et dugui la imaginació... ...i l'espai infinit.

Recordo bé les vegades que m'he parat a pensar en el concepte d'infinit. Parlant amb amics o deixant volar la imaginació en moments d'absència terrenal.

Fins on hem arribat realment els humans en la recerca dels nostres origens i en la necessitat de donar algun sentit a la nostra existència? Ens podem considerar privilegiats, supervivents i alhora únics. La vida a la terra és una coïncidència de condicions favorables que un dia van donar lloc als primers éssers unicelulars. Naixem, vivim i morim sobre un planeta viu. Viatgem amb ell a 29.5km/s o el que és el mateix, 106.000km/h seguint una òrbita el·líptica al voltant del sol, a la distància exacte (150.000.000km) que ha fet possible una explosió de vida enmig del buit que és l’espai. Som l’oasi, el paradís, l’excepció. Sóc incapaç d’imaginar l’infinit. Escapa al nostre enteniment perque no coneixem res que ho sigui.

Un cop hem imaginat i assumit tots aquests conceptes costa obrir els ulls i tornar a veure les injusticies, models de societat i obligacions que ens mantenen lligats a un punt geogràfic del que difícilment podem fugir. Deixar lliure l’esperit aventurer innat que en altres temps ens va portar a descobrir altres continents i sentir de nou l’aire fresc que Gaia ens proporciona.

21 de novembre de 2007

L'opi del poble.


Avui m'he trobat un documental anomenat ZEITGEIST que, un cop més, ens alerta del que molts ja ens ensumem desde fa temps.
Ens parla de la religió que com bé deia el meu profe de la ESO Josep Molist, és l'opi del poble. Dissenyada per mantenir-nos calladets i en calma. Pensada perque no ens preguntem massa coses fora del que els seus creadors ens han explicat. Manipulada i manipuladora amb la gent de bon cor, gent innocent, ingenua o inculta que hi creu i intenta cumplir amb tot el que ens demana que fem de bona fe.
També ens parla dels tres grans atemptats que ha patit el món en aquest segle recentment estrenat. Uns atemptats que s'han adaptat en sofisticació als nous temps, però que tot i així són igualment sospitosos i plens de mentides. L'escenari és el món. Els narradors són els mitjans audiovisuals. Els directors són... ja ho veureu, els de sempre. I la resta som els pobres espectadors que no sabem com parar aquesta bogeria, aquesta cursa plena d'interessos i amb el rerefons indestructible dels maleïts diners.
Hi apareixen els noms de sempre, les famílies de sempre, però amb una feina de documentació molt important que revela imatges i fotografies que no deixen indiferent ningú.
No ens enganyem ni ens creiem tot els que ens diu, ja que no hem d'oblidar que aquest documetal ha estat editat per persones que hi han posat la seva emprempta. Amb un guió i un objectiu ben clar de desprestigi i d'alerta. Cadascú que agafi la informació que en ell es dona com més li convingui. Podeu alucinar, emprenyar-vos, fer les dues coses anteriors o fins hi tot mirar cap a  una altra banda. Però no em digueu que no esta passant alguna cosa... Ho veurem en uns anys.

15 de novembre de 2007

On et duguin els teus peus... ...i el mar.


On no et duguin els teus peus no t'hi durà ningú. Això tingueu-ho per segur.
Heu pensat mai en la descomunal distància que ens separa del mar? Faig referència a les insignificants proporcions humanes "Vs" les d'un planeta gegant que manté un equilibri sorprenentment estable de temperatura i desplaçament dels elements que el composen.
Sempre m'ha sorprès que amb lo inmens que és, les onades no arribin al monestir de Montserrat com una cosa habitual.
Evidentment té una explicació científica, com tot. Densitat de l'aigua, gravetat, tensió superficial... Però tot i sabent que no passarà, segueix imposant respecte. Tot ell majestuós, silenciós i observador. Regulador, humidificador i protector del percentatge més gran del planeta que encara desconeixem i que manté un pols a vida o destrucció amb l'espècie dominant que acabarà amb tot. Nosaltres. Bé, nosaltres no, els quatre "peixos grossos" (quina ironía), quatre cabrons que arrassaran amb tot fins extreure l'última gota de petroli, matar la darrera balena o veure morir els pols i en conseqüència...
Fins la propera.

12 de setembre de 2007

L'Idioma. Eina de comunicacio o frontera?

Tinc un greu dilema. No se en quin idioma escrtiure en aquest Blog. El meu cor em diu clar i català! Pero penso que per respecte a qui hi pugui entrar per casualitat desde qualsevol part del món, ho faré en castellà.
Em sento més còmode parlant i escrivint en català perque es la meva llengua materna i perque penso que transmet molt més que el castellà. Però no m'agradaria entrar al Blog d'algún irlandès i trobarme amb que tot esta escrit en Gaèlic. Quina putada! Les dues són llengues vives que lluiten per sobreviure i passar de generació en generació. Un objectiu difícil si gent com jo no les utilitza amb naturalitat, ho se. Però faig la promesa de traduïr els textos al català sempre que em sigui possible.