Fins on hem arribat realment els humans en la recerca dels nostres origens i en la necessitat de donar algun sentit a la nostra existència? Ens podem considerar privilegiats, supervivents i alhora únics. La vida a la terra és una coïncidència de condicions favorables que un dia van donar lloc als primers éssers unicelulars. Naixem, vivim i morim sobre un planeta viu. Viatgem amb ell a 29.5km/s o el que és el mateix, 106.000km/h seguint una òrbita el·líptica al voltant del sol, a la distància exacte (150.000.000km) que ha fet possible una explosió de vida enmig del buit que és l’espai. Som l’oasi, el paradís, l’excepció. Sóc incapaç d’imaginar l’infinit. Escapa al nostre enteniment perque no coneixem res que ho sigui.
Un cop hem imaginat i assumit tots aquests conceptes costa obrir els ulls i tornar a veure les injusticies, models de societat i obligacions que ens mantenen lligats a un punt geogràfic del que difícilment podem fugir. Deixar lliure l’esperit aventurer innat que en altres temps ens va portar a descobrir altres continents i sentir de nou l’aire fresc que Gaia ens proporciona.
